https://www.ara.cat/societat/Nou-piramides-Guiza-deixalles-electroniques_0_1930606975.html
Aquell mòbil guardat en un calaix perquè no funciona o la tele espatllada que agafa pols a les golfes. Els residus electrònics no paren de créixer i massa sovint acaben en abocadors convencionals, on són incinerats malgrat els seus components tòxics, o encara pitjor, en països del Tercer Món, on a més de contaminar alimenten un mercat negre que n’extreu els materials valuosos sense cap protecció sanitària per als que hi treballen.
Segons l’informe Global E-waste Monitor 2017, l’any passat es van produir al món 44,7 milions de tones mètriques (Mt) de deixalles electròniques, una quantitat equivalent a nou piràmides de Guiza o a 4.500 torres Eiffel, suficients per formar una línia que vagi de Nova York a Xangai i torni.
55.000 milions perduts
Els residus electrònics van créixer un 8% entre el 2014 i el 2016, i l’informe calcula que creixeran encara un 17% més d’aquí al 2021. Aquestes deixalles, des de neveres, rentadores i aparells d’aire condicionat fins a ordinadors, mòbils i televisions, contenen molts materials que poden ser reutilitzats, com l’or, la plata, el coure, el platí i el paladi, entre d’altres. De fet, segons l’informe, els materials recuperables dins de les 44,7 Mt de deixalles generades el 2016 tenien un valor global de 55.000 milions d’euros.
Però de tots els residus electrònics del 2016, només el 20% va ser recollit i reciclat de manera correcta. De la resta, només se sap que el 4% va acabar en abocadors, però hi ha 34,1 milions de tones de deixalles que no se sap on són. “Bona part d’aquests residus es queden a casa dels propietaris durant molts anys, en calaixos o trasters. Molts altres es llencen als contenidors i acaben incinerats, o barrejats en cadenes de residus com les del metall”, explica Ruediger Kuehr, cap de programes sostenibles (SCYCLE) de la Universitat de l’ONU (UNU), que elabora el Global E-waste Monitor juntament amb la Unió de Telecomunicacions Internacional (ITU) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISW).
Aquesta incineració té lloc en molts abocadors europeus i resulta molt contaminant, ja que, com apunta Kuehr, “la crema d’aquestes màquines emet dioxines i furans”, uns components tòxics que estan classificats com a cancerígens.
Però encara hi ha una altra part dels residus que “s’embarquen il·legalment, classificats com a reutilitzables, cap als països del sud”, afegeix. “Un estudi recent de la Interpol ens porta a concloure que aquesta part suposa aproximadament el 20% del total”, diu Kuehr. Un mercat internacional de residus electrònics que funciona sovint al marge de la legalitat, ja que 67 països del món tenen normatives de reciclatge per a aquest tipus de deixalles, inclosa tota la Unió Europea. I malgrat això, del port belga d’Anvers surten cada dia contenidors carregats cap a rutes il·legals, segons explica David Franquesa, director d’eReuse.org i investigador de la UPC. “Promoure el reciclatge d’un aparell que encara té cert valor d’ús és una política que no funciona. Només en alguns països nòrdics s’aconsegueix, però a la resta d’Europa si un camió va carregat de mòbils usats que poden costar uns 50 euros cadascun, la probabilitat que aquell camió no arribi on ha d’arribar [per ser reciclat] és molt alta”, apunta Franquesa.
L’abocador més gran, a Ghana
Però el problema és que de les deixalles que van a parar principalment a l’Àfrica -i també a alguns països asiàtics-, la majoria no estan en condicions de ser reutilitzades i acaben alimentant el mercat negre dels materials que els componen. “Molts aparells arriben etiquetats com a ajuda al desenvolupament, però el 95% no serveix per a res: encara que funcioni, un ordinador amb software antic i en espanyol, per exemple, no val res a l’Àfrica i s’acaba venent com a ferralla”, explica Julio Barea, de Greenpeace. Així doncs, aquests residus van a parar a locals on “gent sense formació i fins i tot nens” n’extreuen els elements valuosos amb processos sovint tòxics per a aquests treballadors i que també contaminen l’entorn.
Els efectes en la salut per a aquests treballadors poden anar des de “problemes a la pell i respiratoris fins a afectacions als ronyons, el cervell o a la fertilitat”, afirma també Kuehr, i afegeix que “els banys d’àcid” que fan per recuperar materials també contaminen l’aigua. A Ghana hi ha l’abocador de residus electrònics més gran del món, el d’Agbogbloshie, i és considerat per alguns estudis mediambientals com el lloc més contaminat del món.
Kuehr admet, però, que extreure de manera segura els “materials perillosos” dels aparells electrònics “requereix un procés industrial que només es pot dur a terme en sis estats del món, amb tecnologies que costen milers de milions d’euros”.
Per això, entre les mesures que s’apunten per solucionar el problema hi ha que els productors facin servir elements menys contaminants i augmentin la seva durabilitat. Franquesa apunta el gran problema de “l’obsolescència planificada”, amb fabricants que fins i tot tracten d’impedir les reparacions per fomentar noves compres, com és el cas d’alguns mòbils que no permeten extreure’n la bateria. L’UNU recomana als productors, de fet, que en lloc de productes venguin serveis, com fan ja algunes marques d’impressores, de manera que és l’empresa qui s’encarrega de les reparacions i de desfer-se de l’aparell al final de la seva vida útil.
Un mòbil nou
cada any i mig
Els residus electrònics són tots aquells aparells endollables o amb bateria que han quedat obsolets per al seu propietari final. El problema és que els cicles de renovació d’aquests aparells són cada cop més curts, especialment els informàtics, però també televisors i mòbils. La gent prefereix comprar-se’n un de nou que reparar l’antic i això està generant cada cop més tones de deixalles elèctriques o electròniques. Segons el Global E-Waste Monitor 2017, la vida mitjana d’un smartphone (fins que el propietari se’n compra un altre) va des dels 17 mesos a Itàlia o 20 a Espanya fins als dos anys com a màxim del Regne Unit.
El pas de la televisió analògica a la digital va deixar també tones de televisors de tub catòdic als abocadors del món, amb el problema mediambiental que suposen, malgrat que la compra d’un aparell de TDT hauria permès seguir fent-los servir.
Aquell mòbil guardat en un calaix perquè no funciona o la tele espatllada que agafa pols a les golfes. Els residus electrònics no paren de créixer i massa sovint acaben en abocadors convencionals, on són incinerats malgrat els seus components tòxics, o encara pitjor, en països del Tercer Món, on a més de contaminar alimenten un mercat negre que n’extreu els materials valuosos sense cap protecció sanitària per als que hi treballen.
Segons l’informe Global E-waste Monitor 2017, l’any passat es van produir al món 44,7 milions de tones mètriques (Mt) de deixalles electròniques, una quantitat equivalent a nou piràmides de Guiza o a 4.500 torres Eiffel, suficients per formar una línia que vagi de Nova York a Xangai i torni.
55.000 milions perduts
Els residus electrònics van créixer un 8% entre el 2014 i el 2016, i l’informe calcula que creixeran encara un 17% més d’aquí al 2021. Aquestes deixalles, des de neveres, rentadores i aparells d’aire condicionat fins a ordinadors, mòbils i televisions, contenen molts materials que poden ser reutilitzats, com l’or, la plata, el coure, el platí i el paladi, entre d’altres. De fet, segons l’informe, els materials recuperables dins de les 44,7 Mt de deixalles generades el 2016 tenien un valor global de 55.000 milions d’euros.
Però de tots els residus electrònics del 2016, només el 20% va ser recollit i reciclat de manera correcta. De la resta, només se sap que el 4% va acabar en abocadors, però hi ha 34,1 milions de tones de deixalles que no se sap on són. “Bona part d’aquests residus es queden a casa dels propietaris durant molts anys, en calaixos o trasters. Molts altres es llencen als contenidors i acaben incinerats, o barrejats en cadenes de residus com les del metall”, explica Ruediger Kuehr, cap de programes sostenibles (SCYCLE) de la Universitat de l’ONU (UNU), que elabora el Global E-waste Monitor juntament amb la Unió de Telecomunicacions Internacional (ITU) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISW).
Aquesta incineració té lloc en molts abocadors europeus i resulta molt contaminant, ja que, com apunta Kuehr, “la crema d’aquestes màquines emet dioxines i furans”, uns components tòxics que estan classificats com a cancerígens.
Però encara hi ha una altra part dels residus que “s’embarquen il·legalment, classificats com a reutilitzables, cap als països del sud”, afegeix. “Un estudi recent de la Interpol ens porta a concloure que aquesta part suposa aproximadament el 20% del total”, diu Kuehr. Un mercat internacional de residus electrònics que funciona sovint al marge de la legalitat, ja que 67 països del món tenen normatives de reciclatge per a aquest tipus de deixalles, inclosa tota la Unió Europea. I malgrat això, del port belga d’Anvers surten cada dia contenidors carregats cap a rutes il·legals, segons explica David Franquesa, director d’eReuse.org i investigador de la UPC. “Promoure el reciclatge d’un aparell que encara té cert valor d’ús és una política que no funciona. Només en alguns països nòrdics s’aconsegueix, però a la resta d’Europa si un camió va carregat de mòbils usats que poden costar uns 50 euros cadascun, la probabilitat que aquell camió no arribi on ha d’arribar [per ser reciclat] és molt alta”, apunta Franquesa.
L’abocador més gran, a Ghana
Però el problema és que de les deixalles que van a parar principalment a l’Àfrica -i també a alguns països asiàtics-, la majoria no estan en condicions de ser reutilitzades i acaben alimentant el mercat negre dels materials que els componen. “Molts aparells arriben etiquetats com a ajuda al desenvolupament, però el 95% no serveix per a res: encara que funcioni, un ordinador amb software antic i en espanyol, per exemple, no val res a l’Àfrica i s’acaba venent com a ferralla”, explica Julio Barea, de Greenpeace. Així doncs, aquests residus van a parar a locals on “gent sense formació i fins i tot nens” n’extreuen els elements valuosos amb processos sovint tòxics per a aquests treballadors i que també contaminen l’entorn.
Els efectes en la salut per a aquests treballadors poden anar des de “problemes a la pell i respiratoris fins a afectacions als ronyons, el cervell o a la fertilitat”, afirma també Kuehr, i afegeix que “els banys d’àcid” que fan per recuperar materials també contaminen l’aigua. A Ghana hi ha l’abocador de residus electrònics més gran del món, el d’Agbogbloshie, i és considerat per alguns estudis mediambientals com el lloc més contaminat del món.
Kuehr admet, però, que extreure de manera segura els “materials perillosos” dels aparells electrònics “requereix un procés industrial que només es pot dur a terme en sis estats del món, amb tecnologies que costen milers de milions d’euros”.
Per això, entre les mesures que s’apunten per solucionar el problema hi ha que els productors facin servir elements menys contaminants i augmentin la seva durabilitat. Franquesa apunta el gran problema de “l’obsolescència planificada”, amb fabricants que fins i tot tracten d’impedir les reparacions per fomentar noves compres, com és el cas d’alguns mòbils que no permeten extreure’n la bateria. L’UNU recomana als productors, de fet, que en lloc de productes venguin serveis, com fan ja algunes marques d’impressores, de manera que és l’empresa qui s’encarrega de les reparacions i de desfer-se de l’aparell al final de la seva vida útil.
Un mòbil nou
cada any i mig
Els residus electrònics són tots aquells aparells endollables o amb bateria que han quedat obsolets per al seu propietari final. El problema és que els cicles de renovació d’aquests aparells són cada cop més curts, especialment els informàtics, però també televisors i mòbils. La gent prefereix comprar-se’n un de nou que reparar l’antic i això està generant cada cop més tones de deixalles elèctriques o electròniques. Segons el Global E-Waste Monitor 2017, la vida mitjana d’un smartphone (fins que el propietari se’n compra un altre) va des dels 17 mesos a Itàlia o 20 a Espanya fins als dos anys com a màxim del Regne Unit.
El pas de la televisió analògica a la digital va deixar també tones de televisors de tub catòdic als abocadors del món, amb el problema mediambiental que suposen, malgrat que la compra d’un aparell de TDT hauria permès seguir fent-los servir.
