30 de des. 2017
25 de des. 2017
Nou piràmides de Guiza de deixalles electròniques
https://www.ara.cat/societat/Nou-piramides-Guiza-deixalles-electroniques_0_1930606975.html
Aquell mòbil guardat en un calaix perquè no funciona o la tele espatllada que agafa pols a les golfes. Els residus electrònics no paren de créixer i massa sovint acaben en abocadors convencionals, on són incinerats malgrat els seus components tòxics, o encara pitjor, en països del Tercer Món, on a més de contaminar alimenten un mercat negre que n’extreu els materials valuosos sense cap protecció sanitària per als que hi treballen.
Segons l’informe Global E-waste Monitor 2017, l’any passat es van produir al món 44,7 milions de tones mètriques (Mt) de deixalles electròniques, una quantitat equivalent a nou piràmides de Guiza o a 4.500 torres Eiffel, suficients per formar una línia que vagi de Nova York a Xangai i torni.
55.000 milions perduts
Els residus electrònics van créixer un 8% entre el 2014 i el 2016, i l’informe calcula que creixeran encara un 17% més d’aquí al 2021. Aquestes deixalles, des de neveres, rentadores i aparells d’aire condicionat fins a ordinadors, mòbils i televisions, contenen molts materials que poden ser reutilitzats, com l’or, la plata, el coure, el platí i el paladi, entre d’altres. De fet, segons l’informe, els materials recuperables dins de les 44,7 Mt de deixalles generades el 2016 tenien un valor global de 55.000 milions d’euros.
Però de tots els residus electrònics del 2016, només el 20% va ser recollit i reciclat de manera correcta. De la resta, només se sap que el 4% va acabar en abocadors, però hi ha 34,1 milions de tones de deixalles que no se sap on són. “Bona part d’aquests residus es queden a casa dels propietaris durant molts anys, en calaixos o trasters. Molts altres es llencen als contenidors i acaben incinerats, o barrejats en cadenes de residus com les del metall”, explica Ruediger Kuehr, cap de programes sostenibles (SCYCLE) de la Universitat de l’ONU (UNU), que elabora el Global E-waste Monitor juntament amb la Unió de Telecomunicacions Internacional (ITU) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISW).
Aquesta incineració té lloc en molts abocadors europeus i resulta molt contaminant, ja que, com apunta Kuehr, “la crema d’aquestes màquines emet dioxines i furans”, uns components tòxics que estan classificats com a cancerígens.
Però encara hi ha una altra part dels residus que “s’embarquen il·legalment, classificats com a reutilitzables, cap als països del sud”, afegeix. “Un estudi recent de la Interpol ens porta a concloure que aquesta part suposa aproximadament el 20% del total”, diu Kuehr. Un mercat internacional de residus electrònics que funciona sovint al marge de la legalitat, ja que 67 països del món tenen normatives de reciclatge per a aquest tipus de deixalles, inclosa tota la Unió Europea. I malgrat això, del port belga d’Anvers surten cada dia contenidors carregats cap a rutes il·legals, segons explica David Franquesa, director d’eReuse.org i investigador de la UPC. “Promoure el reciclatge d’un aparell que encara té cert valor d’ús és una política que no funciona. Només en alguns països nòrdics s’aconsegueix, però a la resta d’Europa si un camió va carregat de mòbils usats que poden costar uns 50 euros cadascun, la probabilitat que aquell camió no arribi on ha d’arribar [per ser reciclat] és molt alta”, apunta Franquesa.
L’abocador més gran, a Ghana
Però el problema és que de les deixalles que van a parar principalment a l’Àfrica -i també a alguns països asiàtics-, la majoria no estan en condicions de ser reutilitzades i acaben alimentant el mercat negre dels materials que els componen. “Molts aparells arriben etiquetats com a ajuda al desenvolupament, però el 95% no serveix per a res: encara que funcioni, un ordinador amb software antic i en espanyol, per exemple, no val res a l’Àfrica i s’acaba venent com a ferralla”, explica Julio Barea, de Greenpeace. Així doncs, aquests residus van a parar a locals on “gent sense formació i fins i tot nens” n’extreuen els elements valuosos amb processos sovint tòxics per a aquests treballadors i que també contaminen l’entorn.
Els efectes en la salut per a aquests treballadors poden anar des de “problemes a la pell i respiratoris fins a afectacions als ronyons, el cervell o a la fertilitat”, afirma també Kuehr, i afegeix que “els banys d’àcid” que fan per recuperar materials també contaminen l’aigua. A Ghana hi ha l’abocador de residus electrònics més gran del món, el d’Agbogbloshie, i és considerat per alguns estudis mediambientals com el lloc més contaminat del món.
Kuehr admet, però, que extreure de manera segura els “materials perillosos” dels aparells electrònics “requereix un procés industrial que només es pot dur a terme en sis estats del món, amb tecnologies que costen milers de milions d’euros”.
Per això, entre les mesures que s’apunten per solucionar el problema hi ha que els productors facin servir elements menys contaminants i augmentin la seva durabilitat. Franquesa apunta el gran problema de “l’obsolescència planificada”, amb fabricants que fins i tot tracten d’impedir les reparacions per fomentar noves compres, com és el cas d’alguns mòbils que no permeten extreure’n la bateria. L’UNU recomana als productors, de fet, que en lloc de productes venguin serveis, com fan ja algunes marques d’impressores, de manera que és l’empresa qui s’encarrega de les reparacions i de desfer-se de l’aparell al final de la seva vida útil.
Un mòbil nou
cada any i mig
Els residus electrònics són tots aquells aparells endollables o amb bateria que han quedat obsolets per al seu propietari final. El problema és que els cicles de renovació d’aquests aparells són cada cop més curts, especialment els informàtics, però també televisors i mòbils. La gent prefereix comprar-se’n un de nou que reparar l’antic i això està generant cada cop més tones de deixalles elèctriques o electròniques. Segons el Global E-Waste Monitor 2017, la vida mitjana d’un smartphone (fins que el propietari se’n compra un altre) va des dels 17 mesos a Itàlia o 20 a Espanya fins als dos anys com a màxim del Regne Unit.
El pas de la televisió analògica a la digital va deixar també tones de televisors de tub catòdic als abocadors del món, amb el problema mediambiental que suposen, malgrat que la compra d’un aparell de TDT hauria permès seguir fent-los servir.
Aquell mòbil guardat en un calaix perquè no funciona o la tele espatllada que agafa pols a les golfes. Els residus electrònics no paren de créixer i massa sovint acaben en abocadors convencionals, on són incinerats malgrat els seus components tòxics, o encara pitjor, en països del Tercer Món, on a més de contaminar alimenten un mercat negre que n’extreu els materials valuosos sense cap protecció sanitària per als que hi treballen.
Segons l’informe Global E-waste Monitor 2017, l’any passat es van produir al món 44,7 milions de tones mètriques (Mt) de deixalles electròniques, una quantitat equivalent a nou piràmides de Guiza o a 4.500 torres Eiffel, suficients per formar una línia que vagi de Nova York a Xangai i torni.
55.000 milions perduts
Els residus electrònics van créixer un 8% entre el 2014 i el 2016, i l’informe calcula que creixeran encara un 17% més d’aquí al 2021. Aquestes deixalles, des de neveres, rentadores i aparells d’aire condicionat fins a ordinadors, mòbils i televisions, contenen molts materials que poden ser reutilitzats, com l’or, la plata, el coure, el platí i el paladi, entre d’altres. De fet, segons l’informe, els materials recuperables dins de les 44,7 Mt de deixalles generades el 2016 tenien un valor global de 55.000 milions d’euros.
Però de tots els residus electrònics del 2016, només el 20% va ser recollit i reciclat de manera correcta. De la resta, només se sap que el 4% va acabar en abocadors, però hi ha 34,1 milions de tones de deixalles que no se sap on són. “Bona part d’aquests residus es queden a casa dels propietaris durant molts anys, en calaixos o trasters. Molts altres es llencen als contenidors i acaben incinerats, o barrejats en cadenes de residus com les del metall”, explica Ruediger Kuehr, cap de programes sostenibles (SCYCLE) de la Universitat de l’ONU (UNU), que elabora el Global E-waste Monitor juntament amb la Unió de Telecomunicacions Internacional (ITU) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISW).
Aquesta incineració té lloc en molts abocadors europeus i resulta molt contaminant, ja que, com apunta Kuehr, “la crema d’aquestes màquines emet dioxines i furans”, uns components tòxics que estan classificats com a cancerígens.
Però encara hi ha una altra part dels residus que “s’embarquen il·legalment, classificats com a reutilitzables, cap als països del sud”, afegeix. “Un estudi recent de la Interpol ens porta a concloure que aquesta part suposa aproximadament el 20% del total”, diu Kuehr. Un mercat internacional de residus electrònics que funciona sovint al marge de la legalitat, ja que 67 països del món tenen normatives de reciclatge per a aquest tipus de deixalles, inclosa tota la Unió Europea. I malgrat això, del port belga d’Anvers surten cada dia contenidors carregats cap a rutes il·legals, segons explica David Franquesa, director d’eReuse.org i investigador de la UPC. “Promoure el reciclatge d’un aparell que encara té cert valor d’ús és una política que no funciona. Només en alguns països nòrdics s’aconsegueix, però a la resta d’Europa si un camió va carregat de mòbils usats que poden costar uns 50 euros cadascun, la probabilitat que aquell camió no arribi on ha d’arribar [per ser reciclat] és molt alta”, apunta Franquesa.
L’abocador més gran, a Ghana
Però el problema és que de les deixalles que van a parar principalment a l’Àfrica -i també a alguns països asiàtics-, la majoria no estan en condicions de ser reutilitzades i acaben alimentant el mercat negre dels materials que els componen. “Molts aparells arriben etiquetats com a ajuda al desenvolupament, però el 95% no serveix per a res: encara que funcioni, un ordinador amb software antic i en espanyol, per exemple, no val res a l’Àfrica i s’acaba venent com a ferralla”, explica Julio Barea, de Greenpeace. Així doncs, aquests residus van a parar a locals on “gent sense formació i fins i tot nens” n’extreuen els elements valuosos amb processos sovint tòxics per a aquests treballadors i que també contaminen l’entorn.
Els efectes en la salut per a aquests treballadors poden anar des de “problemes a la pell i respiratoris fins a afectacions als ronyons, el cervell o a la fertilitat”, afirma també Kuehr, i afegeix que “els banys d’àcid” que fan per recuperar materials també contaminen l’aigua. A Ghana hi ha l’abocador de residus electrònics més gran del món, el d’Agbogbloshie, i és considerat per alguns estudis mediambientals com el lloc més contaminat del món.
Kuehr admet, però, que extreure de manera segura els “materials perillosos” dels aparells electrònics “requereix un procés industrial que només es pot dur a terme en sis estats del món, amb tecnologies que costen milers de milions d’euros”.
Per això, entre les mesures que s’apunten per solucionar el problema hi ha que els productors facin servir elements menys contaminants i augmentin la seva durabilitat. Franquesa apunta el gran problema de “l’obsolescència planificada”, amb fabricants que fins i tot tracten d’impedir les reparacions per fomentar noves compres, com és el cas d’alguns mòbils que no permeten extreure’n la bateria. L’UNU recomana als productors, de fet, que en lloc de productes venguin serveis, com fan ja algunes marques d’impressores, de manera que és l’empresa qui s’encarrega de les reparacions i de desfer-se de l’aparell al final de la seva vida útil.
Un mòbil nou
cada any i mig
Els residus electrònics són tots aquells aparells endollables o amb bateria que han quedat obsolets per al seu propietari final. El problema és que els cicles de renovació d’aquests aparells són cada cop més curts, especialment els informàtics, però també televisors i mòbils. La gent prefereix comprar-se’n un de nou que reparar l’antic i això està generant cada cop més tones de deixalles elèctriques o electròniques. Segons el Global E-Waste Monitor 2017, la vida mitjana d’un smartphone (fins que el propietari se’n compra un altre) va des dels 17 mesos a Itàlia o 20 a Espanya fins als dos anys com a màxim del Regne Unit.
El pas de la televisió analògica a la digital va deixar també tones de televisors de tub catòdic als abocadors del món, amb el problema mediambiental que suposen, malgrat que la compra d’un aparell de TDT hauria permès seguir fent-los servir.
19 de des. 2017
17 de des. 2017
14 de des. 2017
GLOBAL E-WASTE MONITOR 2017
https://www.itu.int/en/ITU-D/Climate-Change/Pages/Global-E-waste-Monitor-2017.aspx
More and more people are joining the global information society and digital economy, and are benefiting from the opportunities they offer. In parallel, higher levels of disposable incomes, urbanization, and industrialization in many developing countries are leading to growing amounts of electrical and electronic equipment and, consequently, to greater amounts of e-waste.
Discarded equipment, such as phones, laptops, fridges, sensors, and TVs contain substances that pose considerable environmental and health risks, especially if treated inadequately. Most e-waste is not properly documented and not treated through appropriate recycling chains and methods. At the same time e-waste streams challenge the efforts towards a circular economy as valuable and scarce resources are wasted.
NEW The Global E-waste Monitor 2017, a joint effort of the ITU, the United Nations University (UNU) and the International Solid Waste Association (ISWA), provides the most comprehensive overview of global e-waste statistics and an unprecedented level of detail, including an overview of the magnitude of the e-waste problem in different regions. The report includes up-to-date information on the amounts of e-waste generated and recycled, makes predictions until 2021, and provides information on the progress made in terms of e-waste legislation. The e-waste volumes are indicative of the recycling industry’s potential to recover secondary resources, as well as setting environmental targets for detoxification. The report highlights the need for better e-waste data and information for policymakers to track progress, identify the need for action, and to achieve sustainable development, including the Sustainable Development Goals (SDGs). DOWNLOAD THE GLOBAL E-WASTE MONITOR 2017 (PDF FORMAT)
- Full report
- Executive Summary
- Chapter 1 - What is E-waste?
- Chapter 2 - E-waste and Its Relation to the Sustainable Development Goals
- Chapter 3 - Information and Communication Technology (ICT) and EEE Consumption Trends
- Chapter 4 - Availability of International E-waste Statistics.
- Chapter 5 - Standards and Methodologies to Measure E-waste
- Chapter 6 - Global E-waste Status and Trends
- Chapter 7 - Transboundary Movement of E-waste
- Chapter 8 - Status of E-waste Legislations
- Chapter 9 - Urban Mining of E-waste
- Chapter 10 - Regional E-waste Status and Trends
- Annexes
13 de des. 2017
Tu nevera acabará en un vertedero
La basura electrónica está fuera de control: el 80% de estos residuos contaminantes, 600.000 toneladas, se desconoce donde acaban
España es el paraíso de la basura electrónica. El volumen de residuos no reciclados al año permitiría construir un muro de cuatro metros de altura de Madrid a Barcelona (504,91 kilómetros). 600.000 toneladas de neveras, frigoríficos o televisores son desguazados en plantas no autorizadas o canibalizados por mafias a golpe de martillo. No importa que contengan productos peligrosos y altamente contaminantes. Se abandonan en cualquier vertedero o arcén.
El informe CWIT del 30 de agosto de este año, que elabora la Interpol y la Universidad de las Naciones Unidas, entre otras instituciones, sitúa a España en la cola europea del reciclado, solo por delante de Rumania y Chipre. El 80% de estos residuos se desconoce dónde acaban. No solo supone un grave problema medioambiental y sanitario, también económico. En Europa, la pérdida directa, según el documento, se estima entre los 800 y 1.700 millones de euros.
España se sitúa a la cola europea del reciclado, solo por delante de Rumanía y Chipre
En España, los fabricantes tienen la obligación desde 2005 de encargarse del reciclado de los residuos eléctricos y electrónicos (RAEES), una categoría que incluye desde escáneres de hospitales, hasta móviles, pasando por máquinas recreativas o fluorescentes. En definitiva, casi cualquier producto que contenga cables o baterías. Se crearon entonces los Sistemas Integrales de Gestión (SIG), organizaciones sin ánimo de lucro, a través de las cuales se organiza todo el proceso. Los consumidores financian el reciclado pagando un canon al comprar los productos, que va de los cinco a los 30 euros dependiendo del aparato.
Tu nevera acabará en un vertederopulsa en la foto
No existen datos centralizados, pero el sector estima que un tercio de estos residuos acaban en plantas no autorizadas, que no cuentan ni con la tecnología ni con el personal para garantizar un correcto reciclado y reutilización. Otro tercio es canibalizado por las mafias sin ningún control. Estas cifras suponen, solo ligeramente, una mejora con respecto a las conclusiones del informe. “El decreto que regula el reciclaje es muy bueno. El problema es que nadie persigue su incumplimiento. Hay una gran permisividad institucional”, denuncia Luis Palomino, secretario general de ASEGRE, asociación de empresas gestoras de residuos peligrosos.
El proceso de reciclaje requiere el desmontaje manual de las carcasas.ampliar foto
El proceso de reciclaje requiere el desmontaje manual de las carcasas. BERNARDO PÉREZ
ECOLEC, una de las mayores SIG, que representa al 50% de los fabricantes de grandes y pequeños electrodomésticos, trató el año pasado 67.000 toneladas. El volumen generado anualmente en España supera las 750.000 toneladas. “La diferencia con otros países es que no hay una única autoridad que cuide del cumplimiento de la norma. Las competencias están transferidas a las comunidades autónomas”, afirma Matías Rodrigues, director general de ERP España, otro SIG. La inacción administrativa es solo una de las disfunciones de un sistema que en la práctica hace aguas por todas partes. El Ministerio de Medio Ambiente fue consultado sobre este asunto y no respondió a los requerimientos de EL PAIS.
MÁS INFORMACIÓN
10 imputados por gestión irregular de residuos peligrosos en chatarrerías
¿Dónde tiro lo que lleva cables?
La nueva "tasa visible" evitará el fraude en la recogida de electrodomésticos
El negocio del reciclaje ilegal
Devoradores de basura
Malas prácticas
Los transportistas no suelen cobrar del distribuidor por retirar el aparato sustituido y se quedan en compensación con el residuo. Acaban así normalmente en desguaces ilegales donde se paga más que en una planta autorizada. “Lo venden a cualquiera”, comenta Fermín Rodríguez, gerente de Recyberica Ambiental, empresa especializada en su reciclado. Las plantas autorizadas, que tienen que seguir un complejo y caro proceso de tratamiento, no pueden competir con los chatarreros que extraen sin más los componentes valiosos. Estos procesos no solo evitan la contaminación medioambiental de los componentes peligrosos con los que están fabricados, sino que tratan de conseguir valorizar los distintos materiales. Estas plantas tienen la obligación legal de reutilizar el 80% de los componentes: plásticos, maderas, etc. “Normalmente no es rentable. Cuesta más separar los materiales que el valor de los mismos”, asegura Rodríguez. “Pero es uno de los objetivos fundamentales, que vuelvan al ciclo económico”.
Los residuos llegan a la planta mezclados. El primer paso es la clasificación y descontaminaciónampliar foto
Los residuos llegan a la planta mezclados. El primer paso es la clasificación y descontaminación BERNARDO PÉREZ
Cuatro operarios con gafas de seguridad y unos gruesos guantes de plástico se afanan con cuidado en separar las distintas piezas que componen un palé con decenas de televisores usados. La planta de Recyberica Ambiental en Torrejón de Ardoz, Madrid, tiene una capacidad de reciclado de 30.000 toneladas al año. Apenas procesa 10.000 y ha tenido que reducir su plantilla este año en 12 trabajadores. “Este descontrol tiene un coste ambiental pero también empresarial. El negocio genera poco margen de beneficio por tonelada por lo que necesitamos mucho volumen para mantenernos”, asegura Rodríguez.
El proceso de reciclaje tiene como objetivo también reutilizar materiales como el plástico y el vidrio
Puntos limpios
La existencia de mafias que roban sistemáticamente, según los cálculos del sector, hasta un 35% de los residuos es otro de los grandes problemas del sistema. La impunidad con la que actúan es casi total. Un informe de las entidades gestoras de residuos, remitido al Ayuntamiento de Madrid y al que ha tenido acceso EL PAIS, refleja las continuas coacciones a las que en muchos casos se ven sometidos los trabajadores de los puntos limpios por parte de las mafias. No es excepcional ver a los miembros de estas bandas en la misma puerta de las instalaciones esperando a que los responsables cierren para, a plena luz del día, forzar el candado y llevarse tranquilamente lo que quieren.
Los mafias roban con total impunidad en los puntos limpios
El vertedero ilegal de Valdemingómez, en el sureste de la Comunidad de Madrid, es uno de los destinos de lo que queda de los aparatos después de ser canibalizados a golpe de martillo. Entre innumerable cantidad de basura se observa un paraje desolador de televisores, frigoríficos y otros electrodomésticos abandonados. Se estima que en 2017 se superaran los 65 millones de toneladas de este tipo de residuos en todo el mundo. Es tanta la basura electrónica que se podría formar una fila de camiones de 30 toneladas que diese la vuelta al planeta. El consumo de estos aparatos sigue creciendo en el primer mundo más rápido que cualquier otro.
SE ACABÓ EL PEREGRINAR
C.S.
El nuevo decreto, en vigor desde febrero, pretende solucionar el problema de trazabilidad: el consumidor tiene ahora que firmar un documento que acredite a quién se le entrega el residuo, permitiendo así su seguimiento y control. Los procesos de reciclado también se homogenizan, concretando qué tratamiento debe seguirse con cada categoría de residuo. “Esto va a permitir que no haya competencia desleal entre plantas de distintas comunidades autónomas porque todas van a tener que cumplir los mismos procesos”, asegura Palomino.
Un estudio de la OCU elaborado en 2013 monitorizó, a través de GPS, 16 electrodomésticos y comprobó que sólo cuatro de ellos terminaron en una planta de reciclado autorizada. Uno de los residuos fue “paseado” durante días por Madrid y Zaragoza. “No tiene valor científico. Es simplemente una foto de la situación, pero se aproxima mucho a la realidad”, asegura Enrique García, portavoz en temas medio ambientales de la organización. Se acabó el peregrinar de una comunidad a otra.
ACTUALIZACIÓN
El Ministerio de Medio Ambiente respondió al requerimiento de EL PAIS a última hora del jueves.
Un portavoz del departamento ha afirmado que desde el Ministerio se "ha detectado las deficiencias del modelo de gestión que se ha venido aplicando durante estos años". Por ese motivo, aseguran, se ha elaborado un nuevo decreto que incorpora "medidas que permitan la mejora de los datos de recogida y gestión de los RAESS".
https://www.theworldweekly.com/reader/view/magazine/2014-07-02/lifting-the-lid/1707
E-WASTE: TRASH OR TREASURE?Agbogbloshie, Ghana, is where most European computers, mobile telephones, televisions and discarded electronic gadgets go to die. With tens of thousands of devices shipped there every year, European e-waste has made Agbogbloshie the largest e-dump site in Africa as well as one of the top 10 most polluted places on Earth. And it’s not alone.
E-WASTE: TRASH OR TREASURE?Agbogbloshie, Ghana, is where most European computers, mobile telephones, televisions and discarded electronic gadgets go to die. With tens of thousands of devices shipped there every year, European e-waste has made Agbogbloshie the largest e-dump site in Africa as well as one of the top 10 most polluted places on Earth. And it’s not alone.
11 de des. 2017
10 de des. 2017
BITCOIN MINING GUZZLES ENERGY—AND ITS CARBON FOOTPRINT JUST KEEPS GROWING
https://www.wired.com/story/bitcoin-mining-guzzles-energyand-its-carbon-footprint-just-keeps-growing/?mbid=social_twitter
This story originally appeared on Grist and is part of the Climate Desk collaboration.
If you’re like me, you’ve probably been ignoring the bitcoin phenomenon for years — because it seemed too complex, far-fetched, or maybe even too libertarian. But if you have any interest in a future where the world moves beyond fossil fuels, you and I should both start paying attention now.
Last week, the value of a single bitcoin broke the $10,000 barrier for the first time. Over the weekend, the price nearly hit $12,000. At the beginning of this year, it was less than $1,000.
If you had bought $100 in bitcoin back in 2011, your investment would be worth nearly $4 million today. All over the internet there are stories of people who treated their friends to lunch a few years ago and, as a novelty, paid with bitcoin. Those same people are now realizing that if they’d just paid in cash and held onto their digital currency, they’d now have enough money to buy a house.
That sort of precipitous rise is stunning, of course, but bitcoin wasn’t intended to be an investment instrument. Its creators envisioned it as a replacement for money itself—a decentralized, secure, anonymous method for transferring value between people.
But what they might not have accounted for is how much of an energy suck the computer network behind bitcoin could one day become. Simply put, bitcoin is slowing the effort to achieve a rapid transition away from fossil fuels. What’s more, this is just the beginning. Given its rapidly growing climate footprint, bitcoin is a malignant development, and it’s getting worse.
Cryptocurrencies like bitcoin provide a unique service: Financial transactions that don’t require governments to issue currency or banks to process payments. Writing in the Atlantic, Derek Thompson calls bitcoin an “ingenious and potentially transformative technology” that the entire economy could be built on — the currency equivalent of the internet. Some are even speculating that bitcoin could someday make the US dollar obsolete.
But the rise of bitcoin is also happening at a specific moment in history: Humanity is decades behind schedule on counteracting climate change, and every action in this era should be evaluated on its net impact on the climate. Increasingly, bitcoin is failing the test.
Digital financial transactions come with a real-world price: The tremendous growth of cryptocurrencies has created an exponential demand for computing power. As bitcoin grows, the math problems computers must solve to make more bitcoin (a process called “mining”) get more and more difficult—a wrinkle designed to control the currency’s supply.
Today, each bitcoin transaction requires the same amount of energy used to power nine homes in the US for one day. And miners are constantly installing more and faster computers. Already, the aggregate computing power of the bitcoin network is nearly 100,000 times larger than the world’s 500 fastest supercomputers combined.
The total energy use of this web of hardware is huge—an estimated 31 terawatt-hours per year. More than 150 individual countries in the world consume less energy annually. And that power-hungry network is currently increasing its energy use every day by about 450 gigawatt-hours, roughly the same amount of electricity the entire country of Haiti uses in a year.
That sort of electricity use is pulling energy from grids all over the world, where it could be charging electric vehicles and powering homes, to bitcoin-mining farms. In Venezuela, where rampant hyperinflation and subsidized electricity has led to a boom in bitcoin mining, rogue operations are now occasionally causing blackouts across the country. The world’s largest bitcoin mines are in China, where they siphon energy from huge hydroelectric dams, some of the cheapest sources of carbon-free energy in the world. One enterprising Tesla owner even attempted to rig up a mining operation in his car, to make use of free electricity at a public charging station.
In just a few months from now, at bitcoin’s current growth rate, the electricity demanded by the cryptocurrency network will start to outstrip what’s available, requiring new energy-generating plants. And with the climate conscious racing to replace fossil fuel-base plants with renewable energy sources, new stress on the grid means more facilities using dirty technologies. By July 2019, the bitcoin network will require more electricity than the entire United States currently uses. By February 2020, it will use as much electricity as the entire world does today.
This is an unsustainable trajectory. It simply can’t continue.
There are already several efforts underway to reform how the bitcoin network processes transactions, with the hope that it’ll one day require less electricity to make new coins. But as with other technological advances like irrigation in agriculture and outdoor LED lighting, more efficient systems for mining bitcoin could have the effect of attracting thousands of new miners.
It’s certain that the increasing energy burden of bitcoin transactions will divert progress from electrifying the world and reducing global carbon emissions. In fact, I’d guess it probably already has. The only question at this point is: by how much?
This story originally appeared on Grist and is part of the Climate Desk collaboration.
If you’re like me, you’ve probably been ignoring the bitcoin phenomenon for years — because it seemed too complex, far-fetched, or maybe even too libertarian. But if you have any interest in a future where the world moves beyond fossil fuels, you and I should both start paying attention now.
Last week, the value of a single bitcoin broke the $10,000 barrier for the first time. Over the weekend, the price nearly hit $12,000. At the beginning of this year, it was less than $1,000.
If you had bought $100 in bitcoin back in 2011, your investment would be worth nearly $4 million today. All over the internet there are stories of people who treated their friends to lunch a few years ago and, as a novelty, paid with bitcoin. Those same people are now realizing that if they’d just paid in cash and held onto their digital currency, they’d now have enough money to buy a house.
That sort of precipitous rise is stunning, of course, but bitcoin wasn’t intended to be an investment instrument. Its creators envisioned it as a replacement for money itself—a decentralized, secure, anonymous method for transferring value between people.
But what they might not have accounted for is how much of an energy suck the computer network behind bitcoin could one day become. Simply put, bitcoin is slowing the effort to achieve a rapid transition away from fossil fuels. What’s more, this is just the beginning. Given its rapidly growing climate footprint, bitcoin is a malignant development, and it’s getting worse.
Cryptocurrencies like bitcoin provide a unique service: Financial transactions that don’t require governments to issue currency or banks to process payments. Writing in the Atlantic, Derek Thompson calls bitcoin an “ingenious and potentially transformative technology” that the entire economy could be built on — the currency equivalent of the internet. Some are even speculating that bitcoin could someday make the US dollar obsolete.
But the rise of bitcoin is also happening at a specific moment in history: Humanity is decades behind schedule on counteracting climate change, and every action in this era should be evaluated on its net impact on the climate. Increasingly, bitcoin is failing the test.
Digital financial transactions come with a real-world price: The tremendous growth of cryptocurrencies has created an exponential demand for computing power. As bitcoin grows, the math problems computers must solve to make more bitcoin (a process called “mining”) get more and more difficult—a wrinkle designed to control the currency’s supply.
Today, each bitcoin transaction requires the same amount of energy used to power nine homes in the US for one day. And miners are constantly installing more and faster computers. Already, the aggregate computing power of the bitcoin network is nearly 100,000 times larger than the world’s 500 fastest supercomputers combined.
The total energy use of this web of hardware is huge—an estimated 31 terawatt-hours per year. More than 150 individual countries in the world consume less energy annually. And that power-hungry network is currently increasing its energy use every day by about 450 gigawatt-hours, roughly the same amount of electricity the entire country of Haiti uses in a year.
That sort of electricity use is pulling energy from grids all over the world, where it could be charging electric vehicles and powering homes, to bitcoin-mining farms. In Venezuela, where rampant hyperinflation and subsidized electricity has led to a boom in bitcoin mining, rogue operations are now occasionally causing blackouts across the country. The world’s largest bitcoin mines are in China, where they siphon energy from huge hydroelectric dams, some of the cheapest sources of carbon-free energy in the world. One enterprising Tesla owner even attempted to rig up a mining operation in his car, to make use of free electricity at a public charging station.
In just a few months from now, at bitcoin’s current growth rate, the electricity demanded by the cryptocurrency network will start to outstrip what’s available, requiring new energy-generating plants. And with the climate conscious racing to replace fossil fuel-base plants with renewable energy sources, new stress on the grid means more facilities using dirty technologies. By July 2019, the bitcoin network will require more electricity than the entire United States currently uses. By February 2020, it will use as much electricity as the entire world does today.
This is an unsustainable trajectory. It simply can’t continue.
There are already several efforts underway to reform how the bitcoin network processes transactions, with the hope that it’ll one day require less electricity to make new coins. But as with other technological advances like irrigation in agriculture and outdoor LED lighting, more efficient systems for mining bitcoin could have the effect of attracting thousands of new miners.
It’s certain that the increasing energy burden of bitcoin transactions will divert progress from electrifying the world and reducing global carbon emissions. In fact, I’d guess it probably already has. The only question at this point is: by how much?
7 de des. 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)